Índex i presentació dels videopoemes de Raimon Arola.
(Per facilitar la navegació, en aquesta introducció i en cadascun dels videopoemes hi ha l’enllaç a les altres 40 entrades).

Versión castellana

Índex general 

      1. «El jardí plàcid i ombrívol…»
      2. «Camines i cantes…»
      3. «Dubtes…»
      4. «Quan et creus al saber…»
      5. «Propera presència…»
      6. «A poc a poc, per trista rutina…»
      7. «Si visquessis sense haver nascut…»
      8. «Damunt dels núvols ennegrits…»
      9. «De cada racó del teu esperit…»
      10. «Només hi ha una via…»
      11. «Mai no has vist la foscúria…»
      12. «Quan comences el poema…»
      13. «Ombra del cos sense ombra…»
      14. «Les fredes petjades…»
      15. «Res no és pretèrit…»
      16. «Has viscut tantes vides…»
      17. «En el gust amarg de la mort…»
      18. «Reneix el teu esperit…»
      19. «El geni d’una llumenera…»
      20. «No menystinguis l’esperit…»
      21. «Negre és la bruixa blanca…»
      22. «Entre núvols clars i obscurs…»
      23. «El déu de la teva infantesa…»
      24. «Recordes el foc transparent…»
      25. «Ocells de veu blanca…»
      26. «Aterrada per un vent gèlid…»
      27. «Cerques la teva ànima…»
      28. «Desfilen a tocar del precipici…»
      29. «Vius al bosc…»
      30. «Quan el més enllà…»
      31. «L’ànima no existeix…»
      32. «No hi ha cap secret…»
      33. «Has renunciat a la llum…»
      34. «El vel clar…»
      35. «En el seu temps…»
      36. «Has somiat muntanyes…»
      37. «Ets la lluna nova…»
      38. «Vius al límit d’estimar…»
      39. «Has vist el teu altre rostre…»
      40. «Amb pas ferm camina el temps…»

.

Cang Jie és una figura llegendària de l’antiga Xina, considerat com l’inventor de l’escriptura xinesa. La llegenda explica que tenia quatre ulls i vuit pupil·les, i que quan va inventar els caràcter, les deïtats i els fantasmes van bramar i del cel va ploure mill.

 

Presentació dels videopoemes

He titulat aquest conjunt de vídeos com L’edat del símbol per referir-me al coneixement i a l’ús dels símbols en el nostre temps, és a dir, les darreres dècades del segle XX i les primeres del XXI i, bàsicament, dins de la cultura europea o a partir d’ella. També, alhora, per insistir en que la poesia, al marge de la història, està relacionada íntimament amb la saviesa simbòlica que és la seva realitat més profunda, de la mateixa manera que el fet simbòlic és inseparable de la poesia.

Amb la globalització i amb els recursos que ens ofereix la tecnologia, tenim accés als símbols de totes les èpoques i totes les cultures. Els textos que es refereixen a aquesta disciplina han estat estudiats a fons i sistematitzats, les imatges han estat ben catalogades i els ritus són prou coneguts. Existeix igualment una base teòrica sòlida per a acostar-nos al pensament simbòlic; pensem en les diferents aportacions i ramificacions del Cercle Eranos i, també, en els treballs potser menys coneguts però igualment precisos, que han contribuït a la recuperació dels orígens de les formes simbòliques des de diferents àmbits, com els de René Guenón, que va conrear els estudis tradicionals, i també de molts dels seus seguidors. Fins i tot són rellevants les aportacions dins de les pròpies confessions com el budisme o el cristianisme o tantes altres quan no fan apologia, i, evidentment, tota creació artística que des del Romanticisme s’ha definit per utilitzar els símbols i altres expressions espirituals.

Altres exemples són també vàlids — no és el lloc de ser exhaustius — però malgrat tantes aportacions, s’ha de dir que aquestes contribucions, en molts casos d’una profunda erudició, no sempre ensenyen el sentit més íntim dels símbols, sovint l’amaguen i construeixen un discurs que en tanca i n’oculta el valor intrínsec. El símbol ha de ser viu i és l’esperit qui li dona la vida.

Potser per això, Juan Eduardo Cirlot va escriure el següent en el primer prefaci al seu Diccionario de símbolos: «Indiferents a l’erudició per ella mateixa, sentim amb Goethe, animadversió cap a tot allò que només proporciona un saber, sense influir immediatament en la vida. Aquesta influència es tradueix en modificació i rememoració del transcendent». La reunió de símbols que tenen orígens distints, el seu encreuament i alternació ens permeten — si més no és el que desitjo — obrir un espai poètic que anuncia un temps de diàleg entre cultures i religions.

El diàleg només es pot donar — n’estic convençut — amb els símbols viscuts, nou o vells, d’aquí o d’allà, però que «influeixin immediatament en la vida», evidentment, en la vida de l’esperit. Això és el que busquen recrear els poemes d’aquest llibre, emprant les formes d’art no tant com una recerca estètica sinó com un mitjà d’obertura de la intuïció i la memòria profunda que, són els camins més segurs per a trobar el sentit del símbol, per aprehendre’n el contingut en tant que també és el nostre.

Mitjançant la reflexió poètica hom pot conèixer-se el sentit del símbol que la raó no pot concretar perquè no és la seva funció. La reflexió poètica és una certa epifania, perquè, com s’afirma a Le Message Retrouvé de Louis Cattiaux: «L’art consisteix a fer aparèixer el sobrenatural ocult en el natural». És en aquesta epifania que es troben els savis de totes les nacions i totes les edats. A L’edat del símbol la creació artística hauria de permetre una obertura del pensament i del sentir a fi de que les paraules s’alien amb el més íntim de l’ésser humà.

.

.Comentari de Carles Duarte i Montserrat

Els poemaris [de Raimon Arola] són exponent d’un plantejament profund, d’una gran ambició reflexiva.
S’hi percep un anhel de recórrer a la capacitat colpidora de la paraula poètica per endinsar-se en el territori fascinant del misteri, del que és sagrat, del pensament situat al límit del que és merament racional.
Als poemes hi emergeixen reeixidament una sensualitat i una capacitat d’expressió metafòrica característiques del llenguatge poètic, com els «llavis de la nit» o el «mar de la memòria»,…
Hi resulta interessant -i és un dels encerts de l’obra- la tensió entre l’espiritualitat i la unió amb la natura, entre la construcció intel·lectual i la intuïció que la transcendeix.
És un llibre certament original i que incorpora una perspectiva insòlita al fet poètic.