Tabla de contenidos
Portada
Presentació
He titulat aquestes pàgines L’edat del símbol per referir-me al coneixement i a l’ús dels símbols en el nostre temps, és a dir, les darreres dècades del segle XX i les primeres del XXI i, bàsicament, dins de la cultura europea o a partir d’ella. També, alhora, per insistir en que la poesia, al marge de la història, està relacionada íntimament amb la saviesa simbòlica que és la seva realitat més profunda, de la mateixa manera que el fet simbòlic és inseparable de la poesia.
Amb la globalització i amb els recursos que ens ofereix la tecnologia, tenim accés als símbols de totes les èpoques i totes les cultures. Els textos que es refereixen a aquesta disciplina han estat estudiats a fons i sistematitzats, les imatges han estat ben catalogades i els ritus són prou coneguts. Existeix igualment una base teòrica sòlida per a acostar-nos al pensament simbòlic; pensem en les diferents aportacions i ramificacions del Cercle Eranos i, també, en els treballs potser menys coneguts però igualment precisos, que han contribuït a la recuperació dels orígens de les formes simbòliques des de diferents àmbits, com els de René Guenón, que va conrear els estudis tradicionals, i també de molts dels seus seguidors. Fins i tot són rellevants les aportacions dins de les pròpies confessions com el budisme o el cristianisme o tantes altres quan no fan apologia, i, evidentment, tota creació artística que des del Romanticisme s’ha definit per utilitzar els símbols i altres expressions espirituals.
Altres exemples són també vàlids — no és el lloc de ser exhaustius — però malgrat tantes aportacions, s’ha de dir que aquestes contribucions, en molts casos d’una profunda erudició, no sempre ensenyen el sentit més íntim dels símbols, sovint l’amaguen i construeixen un discurs que en tanca i n’oculta el valor intrínsec. El símbol ha de ser viu i és l’esperit qui li dona la vida.
Potser per això, Juan Eduardo Cirlot va escriure el següent en el primer prefaci al seu Diccionario de símbolos: «Indiferents a l’erudició per ella mateixa, sentim amb Goethe, animadversió cap a tot allò que només proporciona un saber, sense influir immediatament en la vida. Aquesta influència es tradueix en modificació i rememoració del transcendent». La reunió de símbols que tenen orígens distints, el seu encreuament i alternació ens permeten — si més no és el que desitjo — obrir un espai poètic que anuncia un temps de diàleg entre cultures i religions.
El diàleg només es pot donar — n’estic convençut — amb els símbols viscuts, nou o vells, d’aquí o d’allà, però que «influeixin immediatament en la vida», evidentment, en la vida de l’esperit. Això és el que busquen recrear els poemes d’aquest llibre, emprant les formes d’art no tant com una recerca estètica sinó com un mitjà d’obertura de la intuïció i la memòria profunda que, són els camins més segurs per a trobar el sentit del símbol, per aprehendre’n el contingut en tant que també és el nostre.
Mitjançant la reflexió poètica hom pot conèixer-se el sentit del símbol que la raó no pot concretar perquè no és la seva funció. La reflexió poètica és una certa epifania, perquè, com s’afirma a Le Message Retrouvé de Louis Cattiaux: «L’art consisteix a fer aparèixer el sobrenatural ocult en el natural». És en aquesta epifania que es troben els savis de totes les nacions i totes les edats. A L’edat del símbol la creació artística hauria de permetre una obertura del pensament i del sentir a fi de que les paraules s’alien amb el més íntim de l’ésser humà.
Per acompanyar els poemes, he fer servir uns gravats de l’obra de Johann Georg Heck titulada Iconographic Encyclopaedia of Science, Literature, and Art de 1857, i això és així perquè em sento a prop d’aquell humanisme que va reunir l’enciclopedisme i el Romanticisme.
Vídeopoema creat a partir del poema tanca el llibre
Comentari de Teresa Costa-Gramunt
L’edat del símbol (Arola editors) és el cinquè llibre de poemes publicat per Raimon Arola en completa i harmònica coherència amb els llibres anteriors: Bellesa secreta, L’encontre, Els ocells no tenen por de volar i La llum i les semences.
Els poemes que integren L’edat del símbol, que s’acompanyen d’uns gravats de Johann Georg Heck, dibuixen un itinerari de recerca espiritual que es tradueix en aquesta forma de bellesa que és la poesia com a intermediària entre cel i terra per mostrar no només el coneixement dels símbols sinó la seva virtut com a semença del despertar de l’ànima. «És dins el teu cor la semença del despertar» en un temps com el nostre, en el qual el benefici d’una lectura nodridora i el goig de la contemplació de les coses són escassos no perquè no estiguin a l’abast, ans al contrari, sinó perquè no són buscats ni apreciats. La fam per la bellesa que afina i millora la nostra humanitat s’ha esmussat fent aflorar una quincalla que brilla tant com enganya.
Despertar a la realitat, doncs, a la veritat de la realitat, no a l’aparença de realitat. I és així com al cor mateix de la gran Fosquedat, la nostra era del Kali-yuga, tal com la conceptua l’espiritualitat hindú, en el despertar es fa visible un punt de llum: «l’esclat de l’edat nova». És clar que aquesta llum no sempre es veu, només la veuen aquells que s’han fet u amb els ulls de l’ànima, nucli de la visió espiritual, centre de la realitat essencial que s’amaga i revela al mateix temps en una dansa de correspondències. I és que al món no hi ha res visible que no tingui correspondència en el món invisible que és discernible amb els ulls de l’ànima: ulls que copsen la meravellosa i misteriosa relació en «la flor que apareix poques vegades/ i tan sols dins la foscor». Un exemple: estimem amb un cor que no es veu si no és a través de les seves obres. Són les obres les que mostren l’acció de l’amor, les que mostren el moviment espiritual del cor cap al bé d’allò que el cor estima.
«Quieta, en un racó de l’escala,/ s’amaga la metafísica.// És petita, incorrupta, bella i no vol ser descoberta. // S’amaga dels homes orgullosos/ que només coneixen la física/ amb qui ella no vol ser confosa, / ni convertida, ni comparada,/ encara que siguin germanes.// Prefereix romandre a l’infern, / en un racó trist i fosc de l’escala,/ esperant ser de nou el miracle/ immutable i possible per als humans», escriu el poeta Raimon Arola, pres per l’esperança que es produeixi el miracle: la revelació de la realitat que dona lloc a la nova edat: l’edat del símbol en la qual serem capaços de discernir la seva expressió espiritual més enllà de la cultural generada en el marc de les diverses creences i cosmovisions, discernir enmig de la globalització dels nostres dies el que el símbol té d’universal.
Que el símbol, doncs, no sigui només erudició, sinó expressió viva, creativa, inspiradora. Com la natura, el símbol parla, i cal escoltar-lo, i cal llegir-lo, més encara: cal viure’l amb tot el cos, amb tota l’ànima. I és que els humans som símbols morts o símbols vivents, tombes o temples, som aigua viva o aigua pútrida, estancada, corrupta. Ens espera, però, un renaixement, una resurrecció espiritual quan «la gràcia trastoca la teva vida».
Veure, percebre la llum de la gràcia en els dies i les nits que s’han desdibuixat o pervertit, sentir-la viva enmig de les imatges que ens obnubilen o que ens confonen, ja que l’ego oculta l’ésser veritable. L’ego: pantalla, il·lusió. El símbol ens remet a la realitat oculta rere la realitat. Despertar, doncs, a la realitat per «proclamar la vida» en l’edat nova: l’edat del símbol que reverdeix com la primavera s’instaura en el camp fred de l’hivern. Perquè, «això és el que busquen recrear els poemes d’aquest llibre, emprant formes d’art no tant com una recerca estètica [que hi és, som davant d’un poeta] sinó com un mitjà d’obertura de la intuïció i la memòria profunda, que són els camins més segurs per trobar el sentit del símbol», escriu Raimon Arola en el seu text d’introducció.
Els símbols: savieses vivents, missatges per retrobar la via perduda: la memòria de l’ànima que ara es troba a l’exili de la seva naturalesa veritable. Els símbols: il·luminacions, camins de revelació de la realitat profunda de la vida expressats en aquest vers de Raimon Arola a L’edat del símbol: «S’obre la nova vida del que sempre fou». Nova vida que s’obre pas en el «regne que ha de venir». Vida nova, vida regenerada, vida rectificada, vida purificada en l’edat del símbol, en «l’edat del pensament que farà l’or viu».
