Tabla de contenidos
Portada i títol
Fragment manuscrit de Louis Cattiaux a «El Missatge Retrovat» que dona nom al poemari.
Gravat de M. Maier utilitzat per la coberta. Representa a Bòrees, el vent del nord que porta l’embrió de la Pedra Filosofal al seu ventre, «Atalanta Fugens», 1617.
Vídeopoemes
[Veure les referències a l’enllaç de Vimeo]
.
.
Pròleg de Magí Sunyer
La saviesa
Al principi, quan la humanitat va començar a pensar, filosofia, ciència, religió i poesia eren una mateixa cosa. En els mites remots, que ens arriben barrejats i desfigurats en els primers testimonis escrits —o orals— de cada tradició, reconeixem bocins de la primera saviesa, la primera bellesa i els primers conjurs, aquells intents originaris de desxifrar els misteris, el gran misteri, d’ordenar el caos i de generar consol davant les pors immenses. Després es van establir les especialitzacions i van començar a circular per una banda la lògica, per una altra la intuïció i la passió. D’aleshores ençà, milions de pàgines, de converses i de lliçons que busquen el domini de la naturalesa o la immersió en la felicitat.
El punt de partida, i d’arribada, d’aquestes poesies de Raimon Arola s’explica en la cita de Louis Cattiaux que les encapçala: la llum exterior i la interna es troben, es fonen i engendren l’única claror, la bellesa secreta. Aquesta vegada, el devot apòstol —i editor— de les doctrines del mestre descompon en petites unitats, en exhalacions líriques, un pensament integral sentit amb profunditat i estructurat a partir d’aquest sentiment. Li importa més anar a zones medul·lars, essencials, que la manera de dir-les; l’expressió poètica és senzilla de forma, està subordinada a unes idees que flueixen amb un absolut convenciment, amb una coherència que procedeix de l’assumpció íntima i de l’entusiasme, amb les mínimes estratègies retòriques, entre les quals destaquen el paral·lelisme i la seva companya petita, l’anàfora.
Ens movem en l’esfera del sincretisme espiritual, de la teosofia —demano disculpes si desbarro gaire en aquest discurs per un terreny foraster— que busca arrels comunes. A ningú no pot estranyar que en els versos, entre els símbols, es reconeguin de manera molt directa, a més de l’obligada font oriental, la passió lul·liana del foll d’amor, l’univers artúric de la recerca del graal, la fin’amors trobadoresca, l’esoterisme medieval dels alquimistes.
El propòsit s’explicita des de la primera poesia: la comunicació amb l’inici i l’itinerari emprès cap a un retorn —«el camí / que mena al cim / de la muntanya alada»— que s’identifica amb la mort, aquella mateixa mort «per viure» que desitjava, resignat, Joan Maragall. Però aquí no hi ha resignació, perquè el panteisme maragallià és concebut a l’inrevés, la missió dels humans és descobrir, comprendre, llegir «els signes / inscrits en la carn del món», un món bàsicament caòtic —«mar inordenat»— però que conté alguns d’aquests signes i deixa passar, per petites escletxes, la llum, la gran llum, «senyal de l’àngel». La vida, en conseqüència, és nit, trànsit, des d’on tot just si es pot filustrar la resplendor definitiva. En canvi, la mort és vida, condueix a la claror, al gran amor del qual només s’escolen fragments a la vida, en definitiva, a l’eternitat, que «Aterrada per un vent gèlid / que bufà el cor irracional, / es replegà (…) en una ínfima semença», l’únic rastre que nosaltres podem percebre.
El poeta plora les desviacions de l’antic ordre —«em planyo de les criatures / allunyades del seu creador»—, es lamenta del temps present «que perd la memòria i no té avenir», que no pot aconseguir l’enigma de l’eternitat i intenta restablir-lo. L’autèntica recerca del graal que recompondrà l’equilibri s’inicia en una ascesi que l’allunya de la ciutat «i dels afers afligits del món» i l’identifica amb la natura —«Reconec per pare el sol / i m’agermano amb els tendres brots»—, on va a raure als quatre elements primigenis. És a partir del silenci que és instruït en l’origen de la llum nascuda en el «res immaculat». La via d’accés de què disposen els humans, aquest amor fragmentari, tot just una espurna del gran amor, adquireix forma de poesia, que és foc i explica a través del mite «la pura pensa / que ordena el temps.» La funció dels poetes és transcendental, «retornen pura al cel / la bellesa secreta de la creació» i «amb la sang enamorada», «mot a mot, el llenguatge d’or / construeix l’esperada alcova on s’uniran / l’amada del cel i el soterrat amant», i tot això s’esdevindrà «per la divina via del verb”». El mot, el verb, és foc que il·lumina la nit, perquè reuneix la doble condició divina i humana «prenyat de l’alè dels déus / i modelat per terrenal saviesa». Un breu poema, titulat precisament «El foc», sintetitza aquesta funció superior de l’escriptor:
Poeta, quan cantes, / els teus mots endevinen / l’entrada / a la fosca cambra / on roman el foc, / jeroglífic secret / de les semences.
La referència adolorida i concreta als que no hi són —el pare, un amic— s’entén en aquest camí de recerca dels «reialmes de la llum / on s’uneixen l’origen i la fi» que acosta les poesies d’aquest llibre als límits de la mística i de la metafísica, de fusió en un tot justificada per la paraula més present en els versos, esculpida tres vegades en acròstic: amor. I, abans s’ha dit, foll amor, com el de l’amic i l’amat.
El risc és absolut, i el guany també ho pot ser. L’ornamentació, en aquest viatge a l’origen i al final, hauria pogut resultar massa gratuïta.
.
Un poema
Basat en l’acròstic ALQUÍMIA
